La Ermita. Rito hispano-mozárabe

TEXTOS LITÚRGICOS

RITO HISPANO-MOZ´RABE

Textos propios de la liturgia de la Vigilia Pascual. Segunda parte (Año I)

 

Misa en Rito Hispano-Mozárabe


Pars secunda
Liturgia verbi

Annus primus

Segunda parte
Liturgia de la palabra

Año I

LECTIO PRIMA / Lectura primera
Annus primus / Año I Gén 1,1-2,3
Léctio libri Génesis.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del Génesis.
R/. Demos gracias a Dios.

In princípio creávit Deus cœlum et terram. Terra autem erat in�nis et vácua, et teníbr� super f�ciem ab�ssi, et sp�ritus Dei ferebátur super aquas.

Dixítque Deus: «Fiat lux�. Et facta est lux. Et vidit Deus lucem quod esset bona et div�sit Deus lucem ac ténebras. Appellav�tque Deus lucem Diem et ténebras Noctem. Fact�mque est véspere et mane, dies unus.

Dixit quoque Deus: «Fiat firmaméntum in médio aquírum et div�dat aquas ab aquis». Et fecit Deus firmaméntum divis�tque aquas, quæ erant sub firmaménto, ab his, quæ erant super firmaméntum. Et factum est ita. Vocavítque Deus firmaméntum C�lum. Et factum est véspere et mane, dies secóndus.

Dixit vero Deus: «Congregántur aquí, quæ sub cœlo sunt, in locum unum, et app�reat árida». Fact�mque est ita. Et vocávit Deus áridam Terram congregation�sque aquírum appell�vit María. Et vidit Deus quod esset bonum.

Et ait Deus: «G�rminet terra herbam viróntem et herbam fación.em semen et lignum pom�ferum f�ciens fructum iuxta genus suum, cuius semen in semet�pso sit super terram». Et factum est ita. Et pr�tulit terra herbam viróntem et herbam afferéntem semen iuxta genus suum lign�mque f�ciens fructum, qui habet in semet�pso sem�ntem secóndum spéciem suam. Et vidit Deus quod esset bonum. Et factum est véspere et mane, dies tértius.

Dixit autem Deus: «Fiant lumin�ria in firmaménto cœli, ut d�vidant diem ac noctem et sint in signa et témpora et dies et annos, ut lúceant in firmaménto cœli et illúminent terram». Et factum est ita. Fec�tque Deus duo magna lumin�ria: lumin�re maius, ut pr�ísset di�i, et lumin�re minus, ut pr�ísset nocti, et stellas. Et pósuit eas Deus in firmaménto cœli, ut luc�rent super terram et pr�íssent di�i ac nocti et div�derent lucem ac ténebras. Et vidit Deus quod esset bonum. Et factum est véspere et mane, dies quartus.

Dixit étiam Deus: «P�llulent aquæ r�ptile ánimæ viv�ntis, et volátile volet super terram sub firmaménto c�li�. Creav�tque Deus cete gr�ndia et omnem ánimam viv�ntem atque mot�bilem, quam p�llulant aquæ secóndum spécies suas, et omne volátile secóndum genus suum. Et vidit Deus quod esset bonum; benedixítque eis Deus dicens: «Créscite et multiplic�mini et repléte aquas maris, av�sque multiplicántur super terram». Et factum est véspere et mane, dies quintus.

Dixit quoque Deus: «Prod�cat terra ánimam viv�ntem in génere suo, ium�nta et rept�lia et b�stias terræ secóndum spécies suas». Fact�mque est ita. Et fecit Deus b�stias terræ iuxta spécies suas et iumenta secóndum species suas et omne r�ptile terræ in génere suo. Et vidit Deus quod esset bonum.

Et ait Deus: «Faci�mus hóminem ad im�ginem et similitúdinem nostram; et pr�sint p�scibus maris et volat�libus cœli et b�stiis univers�que terræ omn�que r�ptili, quod mov�tur in terra». Et creávit Deus hóminem ad im�ginem suam; ad im�ginem Dei creávit illum; m�sculum et féminam creávit eos.

Benedixítque illis Deus et ait illis Deus: «Créscite et multiplic�mini et repléte terram et sub�cite eam et dominómini p�scibus maris et volat�libus cœli et univérsis anim�ntibus, quæ movántur super terram». Dixítque Deus: �Ecce dedi vobis omnem herbam afferéntem semen super terram et univérsa ligna, quæ habent in semet�psis fructum ligni portóntem sem�ntem, ut sint vobis in escam et cunctis anim�ntibus terræ omn�que v�lucri cœli et univérsis, quæ movántur in terra et in quibus est ánima vivens, omnem herbam viróntem ad vesc�ndum». Et factum est ita. Vidétque Deus cuncta, quæ fecit, et ecce erant valde bona. Et factum est véspere et mane, dies sextus.

�gitur perfécti sunt cœli et terra et omnis exércitus e�rum. Complev�tque Deus die séptimo opus suum, quod f�cerat, et requi�vit die séptimo ab univérso �pere, quod patr�rat. Et benedíxit Deus di�i séptimo et sanctificávit illum, quia in ipso requi�verat ab omni �pere suo, quod creávit Deus, ut f�ceret.

In fine uniuscuiusque lectionis populus respondet, de more:

R/. Amen.

Al principio Dios creó el cielo y la tierra. La tierra era soledad y caos, y las tinieblas cubrían el abismo; y el espíritu de Dios aleteaba sobre las aguas.

Dios dijo: «Haya luz�, y hubo luz. Vio Dios que la luz era buena, y la separá de las tinieblas; y llam� a la luz día, y a las tinieblas noche. Hubo así tarde y mañana: día primero.

Y Dios dijo: «Haya un firmamento entre las aguas, que separe las unas de las otras»; y así fue: Dios hizo el firmamento, separando por medio de Él las aguas que hay debajo de las que hay sobre Él. 8 Dios llam� al firmamento cielo. Hubo tarde y mañana: día segundo.

Dios dijo: «Re�nanse en un solo lugar las aguas inferiores y aparezca lo seco»; y así fue. Dios llam� a lo seco tierra, y a la masa de las aguas llam� mares. Vio Dios que esto estaba bien.

Dios dijo: «Produzca la tierra vegetación: plantas con semilla de su especie y árboles frutales que den sobre la tierra frutos que contengan la semilla de su especie�; y así fue. La tierra produjo vegetación: plantas con semilla de su especie y árboles frutales que contienen la semilla propia de su especie. Vio Dios que esto estaba bien. Hubo tarde y mañana: día tercero.

Dios dijo: «Haya lumbreras en el firmamento que separen el día de la noche, sirvan de signos para distinguir las estaciones, los días y los años, y luzcan en el firmamento del cielo para iluminar la tierra». Y así fue: Dios hizo dos lumbreras grandes, la mayor para gobierno del día, y la menor para gobierno de la noche, y las estrellas. Dios las puso en el firmamento del cielo para iluminar la tierra, regular el día y la noche y separar la luz de las tinieblas. Vio Dios que esto estaba bien. Hubo tarde y mañana: día cuarto.

Dios dijo: «Pulule en las aguas un hormigueo de seres vivientes y revoloteen las aves por encima de la tierra y cara al firmamento del cielo». Dios creó los grandes monstruos marinos, todos los seres vivientes que se mueven y pululan en las aguas según su especie, y el mundo volátil según su especie. Vio Dios que esto estaba bien. Dios los bendijo diciendo: «Sed fecundos, multiplicaos y llenad las aguas del mar, y multipl�quense las aves sobre la tierra». Hubo tarde y mañana: día quinto.

Dios dijo: «Produzca la tierra animales vivientes según su especie: ganados, reptiles y bestias salvajes según su especie». Y así fue. Dios hizo las bestias de la tierra, los ganados y los reptiles campestres, cada uno según su especie. Vio Dios que esto estaba bien.

Dios dijo: «Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza. Domine sobre los peces del mar, las aves del cielo, los ganados, las fieras campestres y los reptiles de la tierra».Dios creó al hombre a su imagen, a imagen de Dios los creó, macho y hembra los creó.

Dios los bendijo y les dijo: «Sed fecundos y multiplicaos, poblad la tierra y sometedla; dominad sobre los peces del mar, las aves del cielo y cuantos animales se mueven sobre la tierra». Y añadió: «Yo os doy toda planta sement�fera que hay sobre la superficie de la tierra y todo árbol que da fruto conteniendo simiente en sí. Ello será vuestra comida. A todos los animales del campo, a las aves del cielo y a todos los reptiles de la tierra, a todo ser viviente, yo doy para comida todo herbaje verde». Y así fue. Vio Dios todo lo que había hecho, y he aquí que todo estaba muy bien. Hubo tarde y mañana: día sexto.

Así fueron acabados el cielo y la tierra y todos sus elementos. Dios dio por terminada su obra el séptimo día, y en este día descans� de toda su obra. Dios bendijo el día séptimo y lo santificó, porque en Él había descansado de toda la obra de su actividad creadora.

Al final de cada lectura el pueblo responde de la forma habitual:

R/. Amén.

Inicio página

LECTIO SECUNDA / Lectura segunda
Annus primus / Año I

Gén 5,32-6,3.5-6.13-14; 7,1-5.17.23; 8,1.4.6-8.9-11.13.15-18.20-21 (2)

Léctio libri Génesis.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del Génesis.
R/. Demos gracias a Dios.

In diébus illis:

Noe cum quingent�rum esset annórum, g�nuit Sem, Cham et Iapheth.Cumque c�píssent hómines multiplic�ri super terram et fílias procreíssent, vidóntes fílii Dei fílias hóminum quod essent pulchræ, accep�runt sibi ux�res ex ómnibus, quas elégerant.Dixítque Deus: «Non perman�bit spíritus meus in hómine in ætérnum, quia caro est; eréntque dies illíus centum vig�nti annórum».

Videns autem Dóminus quod multa malítia hóminum esset in terra, p�n�tuit eum quod hóminem fecísset in terra. Dixítque Deus ad Noe: «Finis univérsæ carnis venit coram me.Fac tibi arcam de lignis cupr�ssinis et ingr�dere in eam tu et fílii tui, uxor tua et �xores fili�rum tuærum tecum, et ex cunctis anim�ntibus univérs� carnis, te enim vidi iustum coram me in generatióne hac, ut salv�tur semen super f�ciem univérs� terr�. Adhuc enim et post dies septem ego pluam super terram quadragínta diébus et quadragínta nóctibus et del�bo omnem subst�ntiam, quam feci, de superfécie terræ.

Fecit ergo Noe ómnia, quæ mandíverat ei Dóminus. Fact�mque est dil�vium, et del�vit omnem subst�ntiam quæ erat super terram.

Add�xit vero Deus spíritum super terram, et prohíbitæ sunt plúviæ de cœlo, requiev�tque arca die séptimo.

Ap�riens Noe fen�stram arcæ, quam f�cerat, dim�sit corvum; qui egrediebátur �xiens et rádiens, donec siccar�.tur aquæ super terram. Em�sit quoque colúmbam a se, ut vidéret si iam cessíssent aquæ super f�ciem terræ. Quæ, cum non invenísset, ubi requiésceret pes eius, revérsa est ad eum in arcam. Extend�tque manum et appreh�nsam �ntulit in arcam. Exspectátis autem ultra septem diébus áliis, rursum dim�sit colúmbam ex arca. At illa venit ad eum ad vísperam portans ramum ol�v� viróntibus fíliis in ore suo. Intell�xit ergo Noe quod cessíssent aquæ super terram.

Et ap�riens tectum arcæ, et ecce aspéxit vidétque quod exsicc�ta erat superfécies terræ.

Locátus est autem Deus ad Noe dicens: «Egr�dere de arca tu et uxor tua, fílii tui et ux�res fili�rum tuærum tecum. cunctaque anim�ntia, quæ sunt apud te ex omni carne».

Egressus ergo Noe fecit ut dúxerat ei Deus. ædificavítque altáre Dómino; et tollens de cunctis pec�oribus mundis et vol�cribus mundis ábtulit holocáusta super altáre. Odorat�sque est Dóminus odórem suavitætis.

R/. Amen.

En aquellos días:

No», a la edad de quinientos años, engendr� a Sem, Cam y Jafet. Cuando los hombres comenzaron a multiplicarse sobre la tierra y les nacieron hijas, los hijos de Dios vieron que las hijas de los hombres eran hermosas, y tomaron por esposas las que más les gustaron. El Señor dijo: «Mi espíritu no permanecerá por siempre en el hombre, porque es de carne. Sus días serán ciento veinte años».

Al ver el Señor que la maldad de los hombres sobre la tierra era muy grande se arrepintió de haber creado al hombre sobre la tierra, y Dios dijo a Noé: «He decidido acabar con todo ser viviente, Hazte un arca de maderas resinosas, y entra en ella tú y tu mujer, tus hijos y sus mujeres porque tú eres el único hombre justo que he encontrado en esta generación. Y mete a contigo a todos los seres vivientes con el fin de conservar la especie sobre la tierra. Porque dentro de siete días har� llover sobre la tierra por espacio de cuarenta días y cuarenta noches y exterminar� sobre ella todos los seres que he hecho».

Noé hizo todo cuanto Dios le había mandado. El diluvio dur� cuarenta días y todos los seres vivientes sobre la superficie de la tierra fueron exterminados.

Dios hizo pasar un viento sobre la tierra, y cesó de caer lluvia y el día séptimo el arca quedó anclada.

Noé abrió la ventana que había hecho en el arca y solt� un cuervo, el cual estuvo volando, yendo y viniendo, hasta que se secaron las aguas sobre la tierra. después solt� una paloma, para ver si se habían secado las aguas sobre la superficie de la tierra. La paloma, no encontrando dónde posarse, volvió de nuevo al arca. Noé sacó la mano, la agarr� y la metió en el arca. Esperú siete días más, y de nuevo solt� la paloma fuera del arca. Y por la tarde volvi�, trayendo en su pico una rama de olivo. Así conoció Noé que las aguas no cubrían ya la superficie de la tierra.

Y levant� la cubierta del arca, mir� y vio que la superficie de la tierra estaba seca.

Dios habl� a Noé y le dijo: «Sal del arca tú, tu mujer, tus hijos y tus nueras. Saca tambión todos los animales que están contigo».

Salió, pues, Noé e hizo lo que le dijo Dios. Y levant� un altar al Señor y, tomando de todos los animales puros y de todas las aves puras, ofreció holocaustos sobre Él. Y el Señor aspir� el perfume agradable.

R/. Amén.

Inicio página

LECTIO TERTIA / Lectura tercera
Annus primus / Año I Gén 22,1-19
Léctio libri Génesis.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del Génesis.
R/. Demos gracias a Dios.

In diébus illis:

Tent�vit Deus Ábraham et dixit ad eum: «Ábraham». Ille respóndit: «Adsum». Ait: «Tolle fílium tuum unigénitum, quem déligis, &Iaacute;saac et vade in terram M�ria; atque offer eum ibi in holocáustum super unum móntium, quem monstr�vero tibi�.

�gitur Ábraham de nocte consírgens stravit ásinum suum ducens secum duos i�venes suos et &Iaacute;saac fílium suum. Cumque concidísset ligna in holocáustum, surréxit et �biit ad locum, quem pr�cóperat ei Deus. Die autem tértio, elev�tis óculis, vidit locum procul dixítque ad púeros suos: «Exspect�te hic cum ásino. Ego et puer illuc usque properéntes, postquam adoravérimus, revert�mur ad vos».

Tulit quoque ligna holocáusti et impósuit super &Iaacute;saac fílium suum; ipse vero port�bat in mánibus ignem et cultrum. Cumque duo p�rgerent simul, dixit &Iaacute;saac Abrahæ patri suo: «Pater mi�. Ille respóndit: «Quid vis, fili�. «Ecce, inquit, ignis et ligna; ubi est víctima holocáusti?». Dixit Ábraham: «Deus provid�bit sibi víctimam holocáusti, fili mi�.

Perg�bant ambo p�riter; et venírunt ad locum, quem osténderat ei Deus, in quo ædificávit Ábraham altáre et désuper ligna compásuit. Cumque colligísset &Iaacute;saac fílium suum, pósuit eum in altári super struem lignórum extend�tque Ábraham manum et arr�puit cultrum, ut immol�ret fílium suum.

Et ecce ángelus Dómini de cœlo clam�vit: «Ábraham, Ábraham». Qui respóndit: «Adsum». Dixítque: «Non ext�ndas manum tuam super púerum neque f�cias illi quidquam. Nunc cogn�vi quod times Deum et non peperc�sti fílio tuo unigénito propter me». Lev�vit Ábraham óculos suos vidétque ariétem unum inter vepres h�r�ntem c�rnibus; quem ass�mens ábtulit holocáustum pro fílio. Appellav�tque nomen loci illíus: «Dóminus videt�. Unde usque hódie d�citur: «In monte Dóminus vidétur�.

Voc�vit autem ángelus Dómini Ábraham secóndo de cœlo et dixit: �Per memet�psum iurávi -verbum Dómini- quia fecísti hanc rem et non peperc�sti fílio tuo unigénito, benedícam tibi et multiplicábo semen tuum sicut stellas cœli et velut ar�.am, quæ est in l�tore maris. Possid�bit semen tuum portas inimicórum suórum, et benedicántur in sémine tuo omnes gentes terræ, quia ob�d�sti voci me».

Revérsus est Ábraham ad púeros suos abieréntque Bersab�e simul, et habitávit ibi.

R/. Amen.

En aquellos días:

Dios quiso probar a Abrahán, y le llamó: «¡Abrahín! «Abrahín!». éste respondió: «Aquí estoy�. Y Dios le dijo: «Toma ahora a tu hijo, al que tanto amas, Isaac, vete al país de Moria, y ofr�cemelo allí en holocausto en un monte que yo te indicar�.

Abrahán se levant� de madrugada, aparej� su asno, tom� consigo dos criados y a su hijo Isaac, partió la leña para el holocausto y se encamin� hacia el lugar que Dios le había dicho. Al tercer día, Abrahán alzó los ojos y alcanzó a ver de lejos el lugar; y dijo a sus criados: «Quedaos aquæ con el asno mientras el muchacho y yo subimos arriba; adoraremos a Dios, y después volveremos con vosotros».

Abrahán tom� la leña del holocausto y la puso sobre el hombro de su hijo Isaac. después tom� en su mano el fuego y el cuchillo, y se fueron los dos juntos. Isaac dijo a su padre: «¡Padre!». Él respondió: «¿quæ quieres, hijo mío?». Isaac dijo: «Llevamos el fuego y la leña; pero �dónde está el cordero para el holocausto?». Abrahán respondió: «Dios se proveerá del cordero para el holocausto, hijo mío».

Y continuaron juntos el camino. Cuando llegaron al lugar que Dios le había indicado, Abrahán levant� un altar; prepará la leña, at� a su hijo Isaac y lo puso sobre el altar encima de la leña. Luego tom� el cuchillo para sacrificar a su hijo.

Entonces el ángel del Señor le llam� desde el cielo y le dijo: ��Abrahín! «Abrahín!». éste respondió: «Aquí estoy�. Y el ángel le dijo: «No lleves tu mano sobre el muchacho, ni le hagas mal alguno. Ya veo que temes a Dios, porque no me has negado a tu hijo, tu hijo único». Abrahán alzó los ojos y vio a sus espaldas un carnero enredado por los cuernos en un matorral. Tom� el carnero y lo ofreció en holocausto en lugar de su hijo. Abrahán puso a aquel lugar el nombre de «El Señor provee», y por eso todavía hoy se dice «El monte del Señor provee».

El ángel del Señor llam� por segunda vez a Abrahán, y le dijo: «Juro por mí mismo, palabra del Señor, que, por haber hecho esto y no haberme negado tu hijo único, te colmar� de bendiciones y multiplicar� tanto tu descendencia, que será como las estrellas del cielo y como la arena que hay a la otra orilla del mar, y tu descendencia ocupará la puerta de sus enemigos. Por tu descendencia serán benditas todas las naciones de la tierra, porque obedeciste mi voz�.

Abrahán volvió donde sus criados y partieron juntos hacia Berseba, donde Abrahán se quedó a vivir.

R/. Amén.

Inicio página

LECTIO QUARTA / Lectura cuarta
Annus primus / Año I Éx 12,1-11
Léctio libri �xodi.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del éxodo.
R/. Demos gracias a Dios.

In diébus illis:

Dixit Dóminus ad Móysen et �aron in terra Ægípti: «Mensis iste vobis princípium m�nsium, primus erit in m�nsibus anni. Loqu�mini ad univérsum c�tum fili�rum Ísrael et dícite eis: D�cima die mensis huius tollat unusqu�sque agnum per fam�lias et domos suas. Sin autem minor est númerus, ut suff�cere possit ad vesc�ndum agnum, ass�met vic�num suum, qui iunctus est dómui suæ iuxta númerum animárum, quæ suff�cere possunt ad esum agni. Erit autem vobis agnus absque mácula, m�sculus, ann�culus; quem de agnis vel hædis toll�tis et serv�bitis eum usque ad quartam décimam diem mensis huius; immolab�tque eum univérsa congregátio fili�rum Ísrael ad vísperam. Et sument de sánguine eius ac ponent super utr�mque postem et in superlimin�ribus dom�rum, in quibus c�medent illum; et edent carnes nocte illa assas igni et ázymos panes cum lact�cis am�ris. Non comed�tis ex eo crudum quid nec coctum aqua, sed tantum assum igni; caput cum pédibus eius et intestánis vor�bitis. Nec reman�bit quidquam ex eo usque mane; si quid res�duum fúerit, igne combur�tis. Sic autem comed�tis illum: renes vestros accing�tis, calceaménta habíbitis in pédibus, ten�ntes báculos in m�nibus, et comed�tis festin�nter; est enim Pascha (id est tr�nsitus) Dómini�.

R/. Amen.

En aquellos días:

El Señor dijo a Moisés y a Aarón en Egipto: «Este mes será para vosotros el principal, el primero de los meses del año.Decid a toda la comunidad de Israel: El día diez de este mes cada uno se procure un cordero por familia, un cordero por casa. Si la familia es demasiado pequeña para consumir el cordero entero, se pondr� de acuerdo con su vecino, el más próximo a su casa, según el número de personas y en razón de la porción de cordero que cada cual puede comer. El cordero ha de ser sin defecto, macho, de un año; podrá ser cordero o cabrito. Lo guardaréis hasta el día catorce de este mes; entonces todo Israel lo inmolar� entre dos luces. Con un poco de la sangre se untará las jambas y el dintel de las casas en que se ha de comer. Esa misma noche comer�is la carne asada al fuego, con panes sin levadura y hierbas amargas. No comer�is nada crudo ni cocido en agua; todo ha de ser asado al fuego: cabeza, patas y entrañas. No dejaréis nada de Él para la mañana siguiente; si queda algo, lo quemíis. Lo comer�is así: ceñidos los lomos, calzados los pies, báculo en mano. Lo comer�is de prisa, porque es la pascua del Señor.

R/. Amén.

Inicio página

LECTIO QUINTA / Lectura quinta
Annus primus / Año I Éx 14,15-15,1 (3)
Léctio libri �xodi.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del éxodo.
R/. Demos gracias a Dios.

Quinta prog�nie ascend�runt fílii Ísrael de terra Ægípti. Dixítque Dóminus ad Móysen: «Quid clamas ad me? L�quere fíliis Ísrael, ut proficiscántur. Tu autem �leva virgam tuam et ext�nde manum tuam super mare et d�vide illud, ut gradión.ur fílii Ísrael in médio mari per siccum. Ego autem indur�bo cor Ægypti�rum, ut persequántur eos; et glorificábor in pharaóne et in omni exércitu eius, in c�rribus et in equ�tibus illíus. Et scient Ægíptii quia ego sum Dóminus, cum glorificátus fúero in pharaóne, in c�rribus atque in equ�tibus eius».

Toll�nsque se ángelus Dei, qui præcedébat castra Ísrael, �biit post eos; et cum eo p�riter colémna nubis, pri�ra dim�ttens, post tergum. Stetit inter castra Ægypti�rum et castra Ísrael; et erat nubes tenebrása et illúminans noctem, ita ut ad se ínvicem toto noctis témpore acc�dere non valírent.

Cumque extendísset Móyses manum super mare, r�ppulit illud Dóminus, flante vento veheménti et ur�nte tota nocte, et vertit in siccum; divis�que est aqua. Et ingréssi sunt fílii Ísrael per médium maris sicci; erat enim aqua quasi murus a dextra e�rum et l�va. Persequent�sque Ægíptii ingréssi sunt post eos, omnis equitátus pharaónis, currus eius et équites per médium maris.

Iamque advénerat vig�lia matut�na, et ecce resp�ciens Dóminus super castra Ægypti�rum per colémnam ignis et nubis perturb�vit exércitum e�rum; et imped�vit rotas c�rruum, ita ut diff�cile moveréntur. Dixérunt ergo Ægíptii: «Fugi�mus Isra�lem. Dóminus enim pugnat pro eis contra nos».

Et ait Dóminus ad Móysen: «Ext�nde manum tuam super mare, ut revertántur aquæ ad Ægíptios super currus et équites e�rum». Cumque extendísset Móyses manum contra mare, revérsum est primo dilúculo ad priórem locum; fugientib�sque Ægíptiis occurr�runt aquí, et inv�lvit eos Dóminus in médiis fl�ctibus. Revers�que sunt aquæ et operu�runt currus et équites cuncti exércitus pharaónis, qui sequ�ntes ingréssi fúerant mare; ne unus quidem sup�rfuit ex eis. Fílii autem Ísrael perrexérunt per médium sicci maris, et aquæ eis erant quasi pro muro a dextris et a s�nistris.

Liberav�tque Dóminus in die illo Ísrael de manu Ægypti�rum. Et vidérunt Ægíptios mórtuos super litus maris et manum magnam, quam exerc�erat Dóminus contra eos; timu�tque pópulus Dóminum et credidérunt Dómino et Móysi servo eius.

Tunc cœcinit Móyses et fílii Ísrael carmen hoc Dómino, et dixérunt:

Quando lectioni subsequitur canticum non dicitur in fine Amen.

La quinta generación de los hijos de Israel subió de la tierra de Egipto Y el Señor dijo a Moisés: «¿Por qué clamas a mí? Di a los israelitas que sigan adelante. Tú alza tu bastón, extiende la mano sobre el mar y div�delo para que los israelitas pasen por medio del mar en seco. Yo endurecerá el corazón de los egipcios y seguirán tras ellos por el mar; así será glorificado a costa del Faraón y de todo su ejército, de sus carros y de sus caballeros. Los egipcios conocerán que yo soy el Señor cuando yo sea glorificado a costa del Faraón, de sus carros y de sus caballeros».

Entonces el ángel de Dios, que iba delante de las huestes de Israel, se puso en marcha y se colocó detrás de ellos. Se puso igualmente en marcha la columna de nube, que tambión fue a situarse detrás de ellos, interponiéndose entre el campo de los egipcios y el campo de Israel. Para unos la nube era oscura, mientras que para otros alumbraba la noche, de suerte que no pudieron acercarse unos a otros durante toda la noche.

Moisés extendió después su mano sobre el mar, y el Señor, por medio de un recio viento del este, empuj� el mar, dejándolo seco y dividiendo las aguas. Los israelitas entraron en medio del mar sin mojarse, mientras las aguas formaban como una muralla a ambos lados. Los egipcios se lanzaron tras ellos; toda la caballería del Faraón, sus carros y caballeros entraron tras ellos en medio del mar.

Antes de la madrugada, el Señor mir� desde la columna de fuego y de nube a las huestes egipcias y las desbarat�. Fren� las ruedas de los carros, haciéndolos avanzar pesadamente. Los egipcios se dijeron: «Huyamos de los israelitas, porque el Señor combate por ellos contra los egipcios».

Y el Señor dijo a Moisés: «Extiende tu mano sobre el mar para que las aguas se vuelquen sobre los egipcios, sobre sus carros y caballeros». Moisés extendió su mano sobre el mar, y al amanecer volvió el mar a su estado normal, mientras los egipcios en
su huida topaban con Él. Así precipit� el Señor a los egipcios en medio del mar. Las aguas, al juntarse, cubrieron carros y caballeros y a todo el ejército del Faraón, que había entrado en persecución de los israelitas. No escapá ni uno solo. Pero los israelitas pasaron sin mojarse por medio del mar, formando para ellos las aguas como una muralla a ambos lados.

Así salv� el Señor aquel día a Israel de mano de los egipcios, e Israel vio a los egipcios muertos en la orilla del mar. Israel vio el prodigio que el Señor había obrado contra los egipcios, temi� al Señor y crey� en Él y en Moisés, su siervo.

Entonces Moisés y los israelitas cantaron al Señor este cántico:

Cuando tras la lectura siga un cántico al finalizar aquella no se dirá Amén.

Inicio página

CANTICUM / Cántico
Annus primus / Año I

Éx 15,1-2.20-21 (4)

Cant�mus Dómino: glorióse enim honorificátus est:

Cantemos al Señor, que se cubrió de gloria.
V/. Equum et ascensórem proi�cit in mare.
R/. Glorióse enim honorificátus est.
V/. Caballo y caballero precipit� en el mar.
R/.
Que se cubrió de gloria.
V/. Adi�tor et prot�ctor mihi fuit Dóminus in salútem.
R/. Glorióse enim honorificátus est.
V/. Mi fortaleza y mi cántico es el Señor, Él fue mi salvación.
R/. Que se cubrió de gloria.
V/. Hic Deus meus, et honorific�bo eum; Deus patris mei et exalt�bo eum.
R/. Glorióse enim honorificátus est.
V/. Él es mi Dios, yo le alabaré. el Dios de mi padre, lo ensalzaré.
R/. Que se cubrió de gloria.

Sumpsit ergo María prophet�ssa soror �aron tímpanum in manu sua; egress�que sunt omnes muláeres post eam cum tímpanis et choris, quibus præcin�bat dicens:

Cant�mus Dómino, glorióse enim honorificátus est.

María, la profetisa, hermana de Aarón, tom� en sus manos un tamboril, y las mujeres salieron tras ella con tamboriles y bailando. Y María les decía:

Cantemos al Señor, que se cubrió de gloria.

Inicio página

LECTIO SEXTA / Lectura sexta
Annus primus / Año I Is 2,1-4.10-11.20; 3,14a; 4,2-6
Léctio libri Isaíæ prophétæ.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del profeta Isaías.
R/. Demos gracias a Dios.

Verbum, quod vidit Isaías fílius Amos super Iudam et Ierúsalem.
Et erit in novíssimis di�bus
præparátus mons domus Dómini in vértice móntium,
et elev�bitur super colles;
et fluent ad eum omnes gentes.

Et ibunt pópuli multi et dicent:
�Veníte, et ascend�mus ad montem Dómini,
ad domum Dei Iacob,
ut dóceat nos vias suas,
et ambul�mus in s�mitis eius»;
quia de Sion ex�bit lex,
et verbum Dómini de Ierúsalem.

Et iudicébit gentes
et arguet pópulos multos;
et confl�bunt gládios suos in vómeres
et l�nceas suas in falces;
non lev�bit gens contra gentem gládium,
nec exercebántur ultra ad prœlium

Ingr�dere in petram, absc�ndere in p�ulvere
a f�cie timóris Dómini et a glória maiestátis eius.
�culi sublímes hóminis humiliabúntur,
et incurv�bitur altitúdo vir�rum;
exalt�bitur autem Dóminus solus in die illa.

In die illa pro�ciet homo �dola sua argántea
et simulácra sua �urea, quæ f�cerat sibi, ut adoráret,
ad talpas et vespertiliónis.
Dóminus ad iudícium véniet
cum s�nibus pópuli sui et princípibus eius:

In die illa erit germen Dómini in splendórem et glóriam,
et fructus terræ sublímis
et exsult�tio his, qui salv�ti fúerint de Ísrael.
Et erit: omnis, qui reléctus fúerit in Sion,
et res�duus in Ierúsalem, sanctus vocábitur,
omnis, qui scriptus est ad vitam in Ierúsalem.
Cum abl�erit Dóminus sordem fili�rum Sion
et sánguinem Ierúsalem l�verit de mídio eius
sp�ritu iudícii et spíritu ardóris,
et cre�bit Dóminus super omnem locum montis Sion
et super c�tum eius
nubem per diem
et fumum et splendórem ignis flamm�ntis in nocte:
super omnem enim glóriam prot�ctio,
et tabernáculum erit in umbr�culum di�i ab �stu
et in securitátem et absconsión.m a t�rbine et a pl�via.

Tunc cantúvit Isaías prophéta cánticum hoc Deo, et dixit:

Visión de Isaías, hijo de Amós, acerca de Judá y Jerusalén.
Suceder� en los días venideros
que el monte de la casa del Señor
será afincado en la cima de los montes
y se alzará por encima de los collados.
Afluirán a Él todas las gentes.

Vendr�n muchos pueblos y dir�n:
«Venid, subamos al monte del Señor,
a la casa del Dios de Jacob,
para que nos enseñe sus caminos
y caminemos por sus sendas.
Pues de Sión saldr� la ley
y de Jerusalén la palabra del Señor.

Él gobernar� las naciones
y dictar� sus leyes a pueblos numerosos,
que trocar�. sus espadas en arados
y sus lanzas en hoces.
No alzar� ya la espada
pueblo contra pueblo
ni se entrenará. ya para la guerra.

M�tete entre las rocas, esc�ndete en el polvo
ante el terror del Señor, de su imponente majestad,
cuando venga a hacer temblar la tierra.
Los ojos soberbios del hombre serán abatidos,
y la arrogancia de los mortales se doblegará.
sólo el Señor será exaltado el día aquel.

Aquel día todos arrojar�. a los topos y a los murciélagos
sus ídolos de plata y sus ídolos de oro,
que se hicieron para adorarlos.
Entra en juicio el Señor con los ancianos
y los jefes de su pueblo.

Aquel día el brote del Señor será ornamento y gloria,
y el fruto de la tierra será orgullo y esplendor
de los librados de Israel.
El que quede en Sión y sobreviva en la ciudad
será llamado santo, será inscrito
para sobrevivir en Jerusalén.
Cuando el Señor haya lavado la mancha de las hijas de Sión
y haya limpiado a Jerusalén de la sangre en ella derramada,
cuando dicte la sentencia y ejecute la pena,
entonces el Señor formar�. sobre toda la extensión
del monte de Sión y sobre sus asambleas,
una nube de humo durante el día
y un resplandor de fuego llameante por la noche.
Pues encima de todo la gloria del Señor será tienda
y cabaña, para dar sombra de día contra el calor,
y refugio y amparo contra la tempestad y la lluvia.

Entonces el profeta Isaías cantú a Dios este cántico y dijo:

Inicio página

 

CANTICUM / Cántico
Annus primus / Año I Is 5,1-3.7
Cant�bo dilécto meo cánticum diléct� de v�neæ meæ:
V�nea facta est dilécto in cornu et in loco �beri.
Quiero cantar para mi amigo una canción de amor hacia su viña.
Mi amigo tenía una viña en una loma feraz.
V/. Et macária circumd�di et circumf�di et plant�vit v�neam Soreth, et ædificávi turrim in médio eius.
R/. Et t�rcular fodi in ea, et sust�nui, ut f�ceret uvas; fecit autem spinas.
V/. La caví, quit� las piedras, plant� cepas selectas; en medio de ella construy� una torre.
R/. Y excaví tambión un lagar; esperaba que produjera uvas, pero sólo produjo agrazones.
V/. Et nunc, homo Iuda, et habitátis Ierúsalem, iudic�te inter me et v�neam meam.
R/. Et t�rcular fodi in ea, et sust�nui, ut f�ceret uvas; fecit autem spinas.
V/. Ahora, habitantes de Jerusalén, hombres de Judá, juzgad entre mí y mi viña.
R/. Y excaví tambión un lagar; esperaba que produjera uvas, pero sólo produjo agrazones.
V/. V�nea enim Dómini S�baoth domus est Ísrael; et domus Iuda nov�llum diléctum.
R/. Et t�rcular fodi in ea, et sust�nui, ut f�ceret uvas; fecit autem spinas.
V/. S�, la viña del Señor omnipotente es el pueblo de Israel; y los hombres de Judá, su plantel escogido.
R/. Y excaví tambión un lagar; esperaba que produjera uvas, pero sólo produjo agrazones.
V/. Sust�nui ut f�ceret iudícium, fecit autem iniquitátem, et non iustítiam, sed clamórem .
R/. Et t�rcular fodi in ea, et sust�nui, ut f�ceret uvas; fecit autem spinas.
V/. El Señor esperaba de ellos respeto a la ley, y hay sangre derramada; esperaba justicia, y sólo hay gritos de dolor.
R/. Y excaví tambión un lagar; esperaba que produjera uvas, pero sólo produjo agrazones.

Inicio página

LECTIO SEPTIMA / Lectura s�ptima
Annus primus / Año I Ez 37,1-14 (5)
Léctio libri Ezechi�lis prophétæ.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del profeta Ezequiel.
R/. Demos gracias a Dios.

In diébus illis:

Facta est super me manus Dómini et ed�xit me in spíritu Dómini et pósuit me in médio campi, qui erat plenus �ssibus, et circumd�xit me per ea in gyro: erant autem multa valde super f�ciem campi s�ccaque vehem�nter.

Et dixit ad me: «Fili hóminis, put�sne vivent ossa ista?».

Et dixit ad me: «Vaticin�re super ossa ista et dices eis: Ossa �rida, audíte verbum Dómini. Hæc dicit Dóminus Deus �ssibus his: Ecce ego intromíttam in vos spíritum, et viv�tis, et dabo super vos nervos et succr�scere f�ciam super vos carnes et superext�ndam in vobis cutem et dabo vobis spíritum, et viv�tis et sci�tis quia ego Dóminus».

Et prophet�vi, sicut pr�cóperat mihi. Factus est autem s�nitus, prophet�nte me, et ecce comm�tio; et access�runt ossa ad ossa, unumqu�dque ad iunct�ram suam. Et vidi, et ecce super ea nervi et carnes ascend�runt, et ext�nta est in eis cutis désuper, sed spíritum non habíbant.

Et dixit ad me: «Vaticin�re ad spíritum; vaticin�re, fili hóminis, et dices ad spíritum: Hæc dicit Dóminus Deus: A quáttuor ventis veni, spíritus, et ins�ffla super interféctos istos, ut reviv�scantú.

Et prophet�vi, sicut pr�cóperat mihi, et ingréssus est in ea spíritus; et vixérunt steteréntque super pedes suos, exércitus grandis nimis valde.

Et dixit ad me: «Fili hóminis, ossa hæc univérsa domus Ísrael est. Ipsi dicunt: «Aru�runt ossa nostra, et p�riit spes nostra, et abscíssi sumus». Proptárea vaticin�re et dices ad eos: Hæc dicit Dóminus Deus: Ecce ego ap�riam túmulos vestros et ed�cam vos de sepúlcris vestris, pópulus meus, et indúcam vos in terram Ísrael; et sci�tis quia ego Dóminus, cum aperúero sepúlcra vestra et edúxero vos de t�mulis vestris, pópulus meus. Et dabo spíritum meum in vobis, et viv�tis, et colloc�bo vos super humum vestram, et sci�tis quia ego Dóminus. Locátus sum et f�cio». Ait Dóminus Deus.

R/. Amen.

En aquellos días:

El Señor puso su mano sobre mí, me traslad� por medio de su espíritu y me dej� en medio de la vega, que estaba llena de huesos. Me hizo pasar por ellos en todas las direcciones. Era una cantidad inmensa a lo largo de la vega y estaban completamente secos.

Y me dijo: «Hijo de hombre, �podrán revivir estos huesos?».

Y me dijo: «Profetiza sobre estos huesos y diles: «Huesos resecos, escuchad la palabra del Señor! Esto dice el Señor Dios a estos huesos: Yo har� que entre de nuevo el espíritu en vosotros y revivir�is. Os cubrir� de nervios, har� crecer sobre vosotros la carne, os echar� encima la piel y os infundir� el espíritu y vivir�is, y sabr�is que yo soy el Señor�.

Yo profeticó como me había ordenado, y mientras profetizaba se sintió un ruido; hubo un estremecimiento y los huesos se juntaron unos a otros. Miré y vi aparecer sobre ellos los nervios, crecer la carne y recubrirse todo de piel. Pero no tenían el espíritu de vida.

Entonces Él me dijo: «Profetiza al espíritu, profetiza, hijo de hombre, y di al espíritu: Esto dice el Señor Dios: «Ven, espíritu, de los cuatro vientos y sopla sobre estos muertos para que revivan!».

Profeticó como el Señor me había ordenado, y el espíritu entró en aquellos huesos, que se reanimaron y se pusieron en pie. Era una cantidad inmensa.

Y me dijo: «Hijo de hombre, estos huesos son toda la casa de Israel. Ellos andan diciendo: «Se han secado nuestros huesos, se ha desvanecido nuestra esperanza, estamos perdidos para siempre! Por eso profetiza y diles: Esto dice el Señor Dios: Mirad, yo abriré vuestras tumbas, os har� salir de vuestros sepulcros, pueblo mío, y os llevar� a la tierra de Israel. Y sabr�is que yo soy el Señor, cuando abra vuestras tumbas y os haga salir de vuestros sepulcros, pueblo mío. Infundiré en vosotros mi espíritu y revivir�is; os establecerá en vuestro suelo y sabr�is que yo, el Señor, lo digo y lo hago», dice el Señor.

R/. Amén.

Inicio página

LECTIO OCTAVA / Lectura octava
Annus primus / Año I Ha 1,1-6; 2,11-14.18-20
Léctio libri H�bacuc prophétæ.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del profeta Habacuc.
R/. Demos gracias a Dios.

V�sio quam vidit H�bacuc prophéta.

�squequo, Dómine, clamábo,
et non exáudis?
Vocifer�bor ad te: «Viol�ntia»,
et non salvas?
Quare ostend�sti mihi iniquitátem
et malítiam vides?
Et v�stitas et violíntia est coram me,
et facta est conténtio, et i�rgium ex�ritur.

Propter hoc languet lex,
et non pervénit usque ad finem iudícium.
Quia ímpius pr�valet advérsus iustum,
proptárea egr�ditur iudícium pervérsum.

«Asp�cite in géntibus et vidéte,
admir�mini et obstup�scite,
quia opus f�cio in diébus vestris,
quod nemo credet, cum narrárbitur.
Quia ecce ego suscit�bo Chald�os,
gentem amóram et vel�cem,
ambul�ntem super latitúdinem terræ,
ut poss�deat tabernácula non sua».

Quia lapis de pará.te clamábit,
et trabes de contignatióne respondébit ei.
Væ, qui ædéficat civitætem in sangu�nibus
et condit urbem in iniquitáte.
Numquid non hæc a Dómino sunt exércituum,
ut lab�rent pópuli pro igne,
et gentes in vácuum fatig�ntur?
Quia repl�bitur terra cognitióne glóriæ Dómini,
sicut aquæ opériunt mare.

Quid prodest sc�lptile,
quia sculpsit illud fictor suus,
conflátile et or�culum mendax?
Quia sperúvit in figm�nto fictor eius,
ut f�ceret simulácra muta.
Væ, qui dicit ligno: «Experg�scere»,
«nim» lápidi tacónti.
Numquid ipse doc�re páterit?
Ecce iste coopórtus est auro et argánto,
et omnis spíritus non est in visc�ribus eius.
Dóminus autem in templo sancto suo;
s�leat a f�cie eius omnis terra.

Tunc cantúvit H�bacuc prophéta cánticum hoc Deo, et dixit:

Oróculo que tuvo en visión el profeta Habacuc.

«Hasta cuándo, Señor, pedir� auxilio sin que tú escuches?
Yo te grito: «¡Violencia!», y tú no salvas.
¿Por qué me haces ver tantas injusticias
y tú aceptas el espectáculo de la opresión.
Ante mí no hay más que robos y violencia,
por todas partes hay querellas y discordias.

La ley no se aplica, no triunfa la justicia.
El malvado cerca al justo, y el derecho es conculcado.

Mirad a las gentes y observad;
quedará.s maravillados y asombrados,
pues va a realizarse en vuestros días
una obra que no creeríais si alguno os la contara.
Voy a poner en pie de guerra a los caldeos,
ese pueblo cruel e impetuoso,
que recorre la anchura de la tierra
para apoderarse de moradas ajenas.

S�, las piedras de los muros gritar�.
y las vigas del maderamen responderén.
«Ay de quien edifica una ciudad sobre la sangre
y funda una ciudad sobre el crimen!
«Es que no depende del Señor omnipotente
que los pueblos trabajen para el fuego
y las naciones se afanen para nada?
Pues la tierra se llenará del conocimiento
de la gloria del Señor como las aguas llenan el mar.

«De quæ sirve una escultura esculpida por el artista,
una imagen fundida, oráculo engañoso,
para que el que lo ha hecho
ponga en ellos su confianza, fabricando ídolos mudos?
«Ay de quien dice al leño: «Despierta�!;
a la piedra muda: «�Levántate!».
��ste es el oráculo!
S�, cubierta está de oro y plata,
pero no tiene soplo alguno de vida.
El Señor, en cambio, está en su santo templo;
silencio ante la tierra entera.

Entonces cantú el profeta Habacuc este cántico a Dios, y dijo:

Inicio página

CANTICUM / Cántico
Annus primus / Año I Hab 3,2-3
Dómine, audávi audítum tuum, et t�mui; considerávi ópera tua, et exp�vi.

V/. In médio du�rum animálium cognosc�ris; dum appropinqu�verint anni innotesc�ris.
R/. considerávi ópera tua, et exp�vi.

V/. Deus a Líbano véniet, et Sanctus a monte op�co et condónso.
R/. considerávi ópera tua, et exp�vi.

V/. Op�ruit cœlos virtus eius, et láudis eius plena est terra.
R/. considerávi ópera tua, et exp�vi.

Señor, oí tu voz y temí, considerá vuestra obras y quedó espantado.

V/. Os daréis a conocer en medio de dos animales; cuando se hayan cumplido los años prescritos.
R/.
considerá vuestra obras y quedó espantado.

V/. Vendr� Dios del Líbano y el Santo de un monte sombrío y espeso.
R/. considerá vuestra obras y quedó espantado.

Su majestad cubrir� los cielos, y la tierra se llenar� de sus alabanzas.
R/. considerá vuestra obras y quedó espantado.

Inicio página

LECTIO NONA / Lectura novena
Annus primus / Año I Jon 1,1-2,2.11; 3,1-4,11 (6)
Léctio libri Ion� prophétæ.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del profeta Jonás.
R/. Demos gracias a Dios.
Factum est verbum Dómini ad Ionam fílium Am�thi dicens: «Surge et vade in N�neven civitætem grandem et prédica in ea, quia ascéndit malítia eius coram me». Et surréxit Ionas, ut f�geret in Tharsis a f�cie Dómini; et descéndit Ioppen et invénit navem e�ntem in Tharsis et dedit naulum eius et descéndit in eam, ut iret cum eis in Tharsis a f�cie Dómini.

Dóminus autem misit ventum magnum in mare, et facta est temp�stas magna in mari, et navis periclitab�tur c�nteri. Et timu�runt nautæ et clamav�runt unusqu�sque ad deum suum et mis�runt vasa, quæ erant in navi, in mare, ut alleviar�.ur ab eis. Ionas autem descénderat ad interióra navis et, cum recubuísset, dormi�bat sop�re gravi. Et acc�ssit ad eum gubern�tor et dixit ei: «Quid? Tu sop�re depr�meris? Surge, �nvoca Deum tuum, si forte rec�gitet Deus de nobis, et non pere�mus».

Et dixit unusqu�sque ad collégam suum: «Veníte, et mitt�mus sortes, ut sci�mus quare hoc malum sit nobis». Et mis�runt sortes, et cœcidit sors super Ionam. Et dixérunt ad eum: «�ndica nobis cuius causa malum istud sit nobis. Quod est opus tuum, et unde venis? quæ terra tua, et ex quo pópulo es tu?». Et dixit ad eos: «Hebréus ego sum et Dóminum, Deum cœli, ego t�meo, qui fecit mare et áridam». Et timu�runt viri timóre magno et dixérunt ad eum: «Quid hoc fecísti?». Cogn�verant enim viri quod a f�cie Dómini f�geret, quia indic�verat eis.

Et dixérunt ad eum: «Quid faci�mus tibi, ut contic�scat mare a nobis?». Mare enim magis ac magis intumesc�bat. Et dixit ad eos: «T�llite me et m�ttite in mare, et cess�bit mare a vobis; scio enim ego quóniam propter me temp�stas hæc grandis super vos».

Et remig�bant viri, ut reverteréntur ad áridam; et non valíbant, quia mare magis intumesc�bat super eos. Et clamav�runt ad Dóminum et dixérunt: ¿Qués�mus, Dómine, ne pere�mus in ánima viri ist�us, et ne des super nos sánguinem innocéntem; quia tu, Dómine, sicut voluísti, fecísti�. Et tulérunt Ionam et mis�runt in mare; et stetit mare a fervóre suo. Et timu�runt viri timóre magno Dóminum et immolav�runt hóstias Dómino et vov�runt vota.

Et præpará.it Dóminus piscem grandem, ut deglut�ret Ionam; et erat Ionas in ventre piscis tribus diébus et tribus nóctibus. Et or�vit Ionas ad Dóminum Deum suum de ventre piscis, et ev�muit Ionam in áridam.

Et factum est verbum Dómini ad I�nam secóndo dicens:

«Surge, vade in N�neven civitætem magnam et prédica in ea prédicatiónem, quam ego loquor ad te». Et surréxit Ionas et �biit in N�neven iuxta verbum Dómini.

Et N�neve erat c�vitas magna coram Deo, itínere trium diérum. Et cápit Ionas intro�re in civitætem itínere diei uníus; et clam�vit et dixit: «Adhuc quadragínta dies, et N�neve subvertátur�.

Et credidérunt viri Ninev�tæ in Deo; et prédicavírunt ieión.um et vestáti sunt saccis a maióre usque ad minórem Et pervénit verbum ad regem N�neve; et surréxit de s�lio suo et abi�cit p�llium suum a se et indátus est sacco et sedit in c�nere. Et clam�vit et dixit in N�neve decr�to regis et príncipum eius dicens: «Hómines et ium�nta et boves et pécora non gustent quidquam nec pascóntur et aquam non bibant; et operión.ur saccis hómines et ium�nta et clament ad Deum in fortitúdine, et convertátur vir a via sua mala et a violíntia, quæ est in mánibus e�rum. Quis scit si convertátur et ign�scat Deus et revertátur a fur�re iræ suæ et non perúbimus?».

Et vidit Deus ópera e�rum, quia convérsi sunt de via sua mala; et mis�rtus est Deus super malum, quod locútus fúerat ut f�ceret eis, et non fecit.

Et affl�ctus est Ionas afflictióne magna et irátus est; et or�vit ad Dóminum et dixit: «óbsecro, Dómine, numquid non hoc est verbum meum, cum adhuc essem in terra mea? Propter hoc præoccup�vi ut f�gerem in Tharsis. Sci�bam enim quia tu Deus clemens et miséricors es, long�nimis et multæ miseratiónis et ign�scens super malítia. Et nunc, Dómine , tolle, qu�so, ánimam meam a me, quia mélior est mihi mors quam vita». Et dixit Dóminus: «Put�sne bene ir�sceris tu?».

Et egréssus est Ionas de civitæte et sedit contra orión.em civitætis et fecit sibi umbr�culum ibi et sedébat subter illud in umbra, donec vidéret quid acc�deret in civitæte. Et præpará.it Dóminus Deus hæderam, et ascéndit super Ionam, ut esset umbra super caput eius et prot�geret eum ab afflictióne sua. Et lætátus est Ionas super hædera lætítia magna.

Et pará.it Deus vermem, cum s�rgeret auróra in cr�stinum, et perc�ssit hæderam, quæ ex�ruit. Et, cum ortus fuísset sol, præc�pit Deus vento orient�li c�lido; et perc�ssit sol super caput Ionæ, et el�nguit; et pet�vit ánimæ suæ ut morer�tur, et dixit: «M�lius est mihi mori quam vívere».

Et dixit Deus ad Ionam: «Put�sne bene irasc�ris tu super hædera?». Et dixit: «Bene ir�scor ego usque ad mortem». Et dixit Dóminus: «Tu doles super hæderam, in qua non laborásti neque fecísti, ut crésceret, quæ sub una nocte nata est et sub una nocte p�riit. Et ego non parcam N�neve civitæti magnæ, in qua sunt plus quam centum vig�nti m�lia hóminum, qui nésciunt quid sit inter déxteram et sinístram suam, et ium�nta multa?. Sed parcam et miser�bor eis, quia magnum est nomen meum».

R/. Amen.

El Señor dijo a Jonás, hijo de Amitay: «Levántate, vete a N�nive, la gran ciudad, y anónciales que su maldad ha llegado hasta mí». Jonás parti�, pero para huir a Tarsis, lejos del Señor. Llegó a Jafa, donde encontr� una nave que se dirigía a Tarsis; pagó su pasaje y se embarcó para ir con ellos a Tarsis, huyendo de la presencia del Señor.

Pero el Señor desencaden� un fuerte viento sobre el mar, y hubo una borrasca tan violenta que parecía que la nave iba a hacerse pedazos. Los marineros, aterrados, comenzaron a invocar cada uno a su dios; luego echaron al mar la carga para aligerar el peso. Jonás, mientras tanto, que había bajado al fondo de la nave, se había acostado y dormía profundamente. El capitán se acercó a Él y le dijo: «¿qué haces aquí durmiendo? Levántate e invoca a tu Dios; a lo mejor ese Dios se preocupa de nosotros y no pereceremos».

Luego los marineros se dijeron unos a otros: «Echemos suertes para saber quién es la causa de esta desgracia». Echaron suertes, y la suerte cayá en Jonás.Entonces le dijeron: «Dinos el motivo de esta desventura. ¿Cuál es tu profesión. «De dónde vienes? ¿Cuál es tu país? «De quæ pueblo eres?». Él respondió: «Soy hebreo y adoro al Señor, Dios del cielo, que hizo el mar y la tierra». Aquellos hombres, llenos de miedo, le dijeron: «¿Por qué has hecho esto?». (Por lo que había dicho sabían que huía de la presencia del Señor).

Luego le dijeron: «¿quæ tenemos que hacer contigo para que el mar se calme?», pues el mar se embravecía cada vez más. Respondió: «Agarradme y tiradme al mar, y éste se calmará. porque s� bien que por culpa mía os ha sobrevenido esta borrasca».

Los hombres trataron de alcanzar la costa a remo, pero en vano, porque el mar seguía encrespándose contra ellos. Entonces clamaron al Señor y dijeron: «Señor, no nos hagas perecer por la vida de este hombre ni nos hagas responsables de sangre inocente, ya que tú, Señor, puedes hacer lo que quieras». Luego agarraron a Jonás y lo tiraron al mar, y el mar se calmó. Entonces aquellos hombres cobraron un gran respeto al Señor, le ofrecieron un sacrificio y le hicieron promesas.

El Señor hizo que un gran pez tragase a Jonás, y Jonás estuvo en el vientre del pez tres días y tres noches. Desde el vientre del pez Jonás or� al Señor y el pez vomit� a Jonás en la playa.

De nuevo el Señor dijo a Jonás:

«Levántate, vete a N�nive, la gran ciudad, a predicar lo que yo te diga». Jonás se puso en marcha y se dirigió a N�nive, conforme a la orden del Señor.

N�nive era una ciudad extraordinariamente grande; para recorrerla hacían falta tres días. Jonás entró en la ciudad, caminando durante una jornada y predicando así: «Dentro de cuarenta días N�nive será destruida».

Los ninivitas creyeron a Dios y ordenaron un ayuno; se vistieron de saco chicos y grandes. El rey de N�nive, al enterarse, se levant� de su trono, se quit� el manto, se vistió de saco y se sentó en el suelo.Y por orden del rey y de sus magnates se publicó en N�nive este bando: «Hombres y bestias, ganado mayor y menor no probar�. bocado, no pastar�., ni beberán agua. Que se cubran de saco los hombres y los animales, y que invoquen a Dios con fuerza; que cada uno se convierta de su mala conducta y de la violencia de sus manos. A lo mejor Dios cambia de parecer, se aplaca el ardor de su ira y no perecemos».

Al ver Dios lo que hacían y cómo se habían convertido de su mala conducta, tuvo compasión de ellos y no llevó a cabo el mal con el que los había amenazado.

Esto le sentó mal a Jonás; se enfad� mucho y se encará así con el Señor: «Ah, Señor, �no lo decía yo ya cuando estaba todavía en mi tierra? �Y no fue por esto por lo que me apresur� a ir a Tarsis? Yo sabía que tú eres un Dios clemente, misericordioso y paciente, lleno de compasión y pronto a arrepentirte de las amenazas. Ahora, Señor, te suplico que me quites la vida, porque mejor es para mí morir que vivir�. El Señor le dijo: «�Piensas que tienes razón al enfadarte?».

Jonás salió de la ciudad y se estableció al oriente de la misma, donde se hizo una cabaña y se sentó a su sombra hasta ver quæ sucedía a la ciudad.El Señor hizo brotar una planta de ricino, que creció sobre Jonás para dar sombra a su cabeza y librarle así de una insolación. Jonás experimentó gran alegría por aquel ricino.

Pero al día siguiente, al rayar el alba, el Señor mandí un gusano que picú el ricino, el cual se sec�. Al salir el sol, Dios mandí un viento sofocante del este, y el sol abrasador caña sobre la cabeza de Jonás, el cual, a punto de desvanecerse, se deseaba la muerte y decía: «Más vale morir que vivir�.

Pero Dios dijo a Jonás: «�Piensas que tienes razón al enfadarte por este ricino?». Él respondió: «S�, tengo razón de enfadarme hasta la muerte». El Señor le dijo: «Tú te enfadas por un ricino que no te ha costado fatiga alguna, que no has hecho tú crecer, que en una noche ha nacido y en una noche ha muerto, �y no voy a tener yo compasión de N�nive, en la que hay más de ciento veinte mil personas que no saben distinguir su derecha de su izquierda, y una gran cantidad de animales?. Mas voy a tener compasión y misericordia de ellos, porque grande es mi nombre».

R/. Amén.

Inicio página

LECTIO DECIMA / Lectura décima
Annus primus / Año I Dan 3,1-24.46-51
Léctio libri Dani�lis prophétæ.
R/. Deo grátias.
Lectura del libro del profeta Daniel.
R/. Demos gracias a Dios.
In diébus illis:

Nabuchod�nosor rex fecit státuam �uream altitúdine cubit�rum sexag�nta, latitúdine cubit�rum sex; et státuit eam in campo Dura in província Babyl�nis. ítaque Nabuchod�nosor rex misit ad congreg�ndos sátrapas, magistrátus et iódices, duces et tyr�nnos et præf�ctos omn�sque príncipes provinci�rum, ut convenírent ad dedicatiónem státuæ, quam erúxerat Nabuchod�nosor rex. Tunc congregáti sunt s�trapæ, magistrátus et iódices, duces et tyr�nni et optim�tes, qui erant in potestátibus constitáti, et univérsi príncipes provinci�rum ad dedicatiónem státuæ, quam erúxerat Nabuchod�nosor rex. Stabant autem in conspéctu státuæ, quam posóerat Nabuchod�nosor, et pr�co clamábat valínter: «Vobis d�citur, pópuli, tribus et linguæ: in hora, qua audi�ritis s�nitum tubæ et f�stulæ et c�thar�. samb�cæ et psaltárii et symphoníæ et univérsi géneris music�rum, cadíntes ador�te státuam �uream, quam const�tuit Nabuchod�nosor rex. Si quis autem non prostrátus ador�verit, �adem hora mittátur in forn�cem ignis ardéntis». Post hæc ígitur, statim ut audi�runt omnes pópuli s�nitum tubæ, f�stulæ et c�thar�. samb�cæ et psaltárii et symphoníæ et omnis géneris music�rum, cadíntes omnes pópuli tribus et linguæ adoravérunt státuam �uream, quam constit�erat Nabuchod�nosor rex.

Stat�mque et in ipso témpore acced�ntes viri Chald�i accusav�runt Iudéos dixeréntque Nabuchod�nosor regi: «Rex, in ætérnum vive; tu, rex, posuísti decr�tum, ut omnis homo, qui aud�erit s�nitum tubæ, f�stulæ et c�thar�. samb�cæ et psaltárii et symphoníæ et univérsi géneris music�rum, prost�rnat se et adíret státuam �uream; si quis autem non pr�cidens ador�verit, mittátur in forn�cem ignis ardéntis. Sunt ergo viri Iudéi, quos constituæsti super ópera provínci� Babyl�nis, Sedrac, Misac et Abd�nago; viri isti te, rex, non honórant: deos tuos non colunt et státuam �uream, quam erex�sti, non adórant�.

Tunc Nabuchod�nosor in fur�re et in ira præc�pit, ut adduceréntur Sedrac, Misac et Abd�nago; tunc viri illi addícti sunt in conspéctu regis. Pronuntióneque Nabuchod�nosor rex ait eis: «Veréne, Sedrac, Misac et Abd�nago, deos meos non c�litis et státuam �uream, quam const�tui, non ador�tis? Numquid estis nunc pará.i, quac�mque hora audi�ritis s�nitum tubæ, f�stulæ, c�thar�. samb�cæ, psaltárii et symphon�� omn�sque géneris music�rum, prost�rnere vos et adoráre státuam, quam feci? Quod si non adoravéritis, e�dem hora mitt�mini in forn�cem ignis ardéntis; et quis est deus, qui er�piat vos de manu mea?».

Respond�ntes Sedrac, Misac et Abd�nago dixérunt regi Nabuchod�nosor: «Non opórtet nos de hac re respóndere tibi: Si enim Deus noster, quem c�limus, potest er�pere nos de camént ignis ardéntis, et de manu tua, rex, liberábit. Quod si nolíerit, notum sit tibi, rex, quia deos tuos non c�limus et státuam �uream, quam erex�sti, non adorémus».

Tunc Nabuchod�nosor replétus est fur�re, et aspéctus faci�i illíus immutátus est super Sedrac, Misac et Abd�nago; et respóndens præc�pit, ut succender�tur fornax s�ptuplum quam succ�ndi consuáverat; et viris fortíssimis de exércitu suo iussit, ut lig�rent Sedrac, Misac et Abd�nago et m�tterent eos in forn�cem ignis ardéntis. Et conf�stim viri illi vincti, cum bracis suis et ti�ris et calceaméntis et v�stibus missi sunt in médium forn�cis ignis ardéntis; ítaque, quia i�ssio regis urg�bat, et fornax succ�nsa erat nimis, viros illos, qui máserant Sedrac, Misac et Abd�nago, interfécit flamma ignis. Viri autem tres, Sedrac, Misac et Abd�nago, cecid�runt in médio camént ignis ardéntis collig�ti. Et ambul�bant in médio flamm� laud�ntes Deum et benedicéntes Dómino.

Et non cess�bant, qui immáserant eos, minístri regis succ�ndere forn�cem naphta et stuppa et pice et mall�olis, et effundebátur flamma super forn�cem c�bitis quadragínta novem et er�pit et incóndit, quos r�pperit iuxta forn�cem de Chald�is. ángelus autem Dómini descéndit cum Azaría et s�ciis eius in forn�cem et exc�ssit flammam ignis de forn�ce et fecit médium forn�cis quasi ventum roris flantem; et non t�tigit eos omn�no ignis neque contrist�vit nec quidquam mol�$1tiæ �ntulit.

Tunc hi tres, quasi ex uno ore, laud�bant et glorificábant et benedicébant Deo in forn�ce dicéntes:

En aquellos días:

El rey Nabucodonosor hizo una estatua de oro, de treinta metros de alta por tres de ancha; la levant� en la llanura de Dura, en la provincia de Babilonia. Luego el rey Nabucodonosor dio orden de que se reuniesen los sátrapas, prefectos, gobernadores generales, tesoreros, jueces, magistrados y todas las autoridades provinciales, y asistiesen a la inauguración de la estatua que Él había levantado. Los sátrapas, prefectos, gobernadores generales, jueces, magistrados y todas las autoridades provinciales se reunieron para la inauguración de la estatua levantada por el rey Nabucodonosor. Todos estaban en pie ante la estatua. Y el pregonero grit� con fuerza: «A vosotros, pueblos, naciones y lenguas, se os hace saber: En el momento en que oigáis sonar el cuerno, el pífano, la cítara, la sambuca, el salterio, la zampoña y toda clase de instrumentos musicales, os prosternaréis y adoraréis la estatua que ha levantado el rey Nabucodonosor. Aquellos que no se prosternen y la adoren serán al punto arrojados en un ardiente horno de fuego». Con tal motivo, en cuanto se oyó sonar el cuerno, el pífano, la cítara, la sambuca, el salterio, la zampoña y toda clase de instrumentos de música, todos los pueblos, naciones y gentes de todas las lenguas se prosternaron y adoraron la estatua de oro levantada por el rey Nabucodonosor.

Sin embargo, algunos caldeos se presentaron a acusar a los judíos. Y dijeron al rey Nabucodonosor: «Oh rey, vive eternamente. Tú, oh rey, has decretado que todo hombre, apenas oiga sonar el cuerno, el pífano, la cítara, la sambuca, el salterio, la zampoña y toda clase de instrumentos de música, se postre y adore la estatua de oro, y que aquellos que no se postren para adorarla sean arrojados en un ardiente horno de fuego. Pues hay algunos judíos, aquellos a quienes pusiste al frente de la administración de la provincia de Babilonia, esto es, Sidrac, Misac y Abd�nago, que no te hacen caso, oh rey; no veneran a tu dios ni adoran la estatua de oro que has levantado».

Entonces Nabucodonosor mont� en cólera y mandí traer a Sidrac, Misac y Abd�nago, los cuales fueron llevados a la presencia del rey. Nabucodonosor les preguntó: «¿Es cierto, Sidrac, Misac y Abd�nago, que no vener�is a mis dioses ni ador�is la estatua de oro que yo he levantado? «Est�is dispuestos cuando oigáis sonar el cuerno, el pífano, la cítara, la sambuca, el salterio, la zampoña y toda clase de instrumentos musicales a postraros y adorar la estatua que he hecho? Si no la ador�is, seréis inmediatamente arrojados en un ardiente horno de fuego; y ¿qué Dios os podrá librar de mis manos?».

Sidrac, Misac y Abd�nago respondieron al rey Nabucodonosor: «No necesitamos darte una respuesta sobre este particular. Si nuestro Dios, a quien nosotros veneramos, quiere librarnos del ardiente horno de fuego y de tus manos, oh rey, nos librar�. Pero si no nos librase, has de saber, oh rey, que no serviremos a tu dios ni adoraremos la estatua de oro que has levantado».

Entonces Nabucodonosor, lleno de furor y con el rostro desencajado de ira contra Sidrac, Misac y Abd�nago, dio orden de que se encendiese el horno siete veces más de lo corriente y mandí a los hombres más fuertes de su ejército que ataran a Sidrac, Misac y Abd�nago y los arrojaran al ardiente horno de fuego.

�stos, vestidos con sus túnicas, ropas y gorros, fueron atados y arrojados en el ardiente horno de fuego. Como la orden del rey era apremiante y el horno estaba muy encendido, las llamas alcanzaron y mataron a los hombres que llevaban a Sidrac, Misac y Abd�nao, mientras que Sidrac, Misac y Abd�nago cayeron atados dentro del horno de fuego. Pero andaban por entre las llamas alabando a Dios y bendiciendo al Señor. Y Azarías, en pie en medio del fuego, oraba así:

Los siervos del rey que los habían echado en el horno no cesaban de atizar el fuego con nafta, pez, estopa y sarmientos. La llama se levantaba por encima del horno unos veinticinco metros, y expandiéndose fuera abrasó a los caldeos que encontró cerca del horno. Pero un ángel del Señor bajá al horno junto a Ananías y sus compañeros, empujó fuera la llama e hizo soplar en medio del horno como un viento fresco de rocío, y no los tocó en absoluto el fuego, ni les causó daño ni molestia alguna.

Entonces los tres, a coro, se pusieron a cantar, glorificando y bendiciendo a Dios dentro del horno diciendo:

Inicio página

BENEDICTIONES / Bendiciones
Annus primus / Año I Dan 3,52.57.84.87.88 (7)
Benedíctus es, Dómine Deus patrum nostrærum, et laud�bilis et superexaltátus un sæcula.
R/. Amén.

Benedícite, ómnia ópera Dómini, Dómino; hymnum dícite et superexalt�te eum in sæcula.
R/. Amén.

Benedícite, sacerdótes Dómini, Dómino.
R/. Hymnum dícite et superexalt�te eum in sæcula.

Benedícite, sancti et h�miles corde, Dómino.
R/. Hymnum dícite et superexalt�te eum in sæcula.

Benedícite, Ananía, Azaría et M�sael, Dómino.
R/. Hymnum dícite et superexalt�te eum in sæcula.

Bendito seas, Señor, Dios de nuestros padres, alabado y ensalzado eternamente.
R/. Amén.

Obras todas del Señor, bendecid al Señor, alabadlo y ensalzadlo eternamente.
R/.
Amén.

Sacerdotes del Señor, bendecid al Señor.
R/. Alabadlo y ensalzadlo eternamente.

Santos y humildes de corazón, bendecid al Señor.
R/. Alabadlo y ensalzadlo eternamente.

Ananías, Azarías, Misael, bendecid al Señor.
R/. Alabadlo y ensalzadlo eternamente.

Inicio página

LECTIO UNDECIMA / Lectura undécima
Annus primus / Año I Dan 3,91(24)-100(33)
Proséquitur léctio libri Dani�lis prophétæ.
R/. Deo grátias.
Continuación de la lectura del libro del profeta Daniel.
R/. Demos gracias a Dios.
Tunc Nabuchod�nosor rex obstupuit et surréxit pr�pere; respóndens ait optim�tibus suis: «Nonne tres viros mísimus in médium ignis comped�tos?». Qui respondóntes dixérunt regi: «Vere, rex�. Respóndit et ait: «Ecce ego vídeo viros quáttuor sol�tos et ambul�ntes in médio ignis, et nihil corruptiónis in eis est, et spécies quarti símilis fílio de�rum». Tunc acc�ssit Nabuchod�nosor ad �stium forn�cis ignis ardéntis et ait: «Sedrac, Misac et Abd�nago, servi Dei excélsi, egredímini et veníte». Stat�mque egréssi sunt Sedrac, Misac et Abd�nago de mídio ignis. Et congregáti s�trapæ, magistrátus et iódices et poténtes regis contemplabántur viros illos, quóniam nihil potestátis habuísset ignis in corpóribus e�rum, et capállus cápitis e�rum non esset ad�stus, et sarab�ra e�rum non fuíssent immut�ta, et odor ignis non transísset per eos. Et erámpens Nabuchod�nosor ait: «Benedíctus Deus e�rum, Sedrac, Misac et Abd�nago, qui misit ángelum suum et �ruit servos suos, qui credidérunt in eo, et verbum regis immutav�runt et tradid�runt córpora sua, ne serv�rent et ne adorárent omnem deum, excépto Deo suo. A me ergo pósitum est decr�tum, ut omnis pópulus, tribus et lingua qu�c�mque locúta fúerit blasph�miam contra Deum Sedrac, Misac et Abd�nago, in frusta concid�tur, et domus eius in sterquil�nium fiat, eo quod non est Deus �lius, qui possit ita salváre». Tunc rex prom�vit Sedrac, Misac et Abd�nago in província Babyl�nis.

Nabuchod�nosor rex ómnibus pópulis, géntibus et linguis, quæ hábitant in univérsa terra: «Pax vobis multiplicátur. Signa et mirab�lia, quæ fecit apud me Deus excélsus, pl�cuit mihi prædic�re:

Signa eius quam magna sunt,
et mirab�lia eius quam f�rtia.
Et regnum eius regnum sempitérnum,
et pot�stas eius in generatiónem et generatiónemí.

R/. Amen.

Entonces el rey Nabucodonosor se acercó y se quedó estupefacto; se levant� rápidamente y dijo a sus ministros: «?No hemos echado nosotros al fuego a estos tres hombres atados?». Respondieron al rey: «Ciertamente, oh rey�. El rey añadió: «Pues yo veo a cuatro hombres desatados que andan por medio del fuego, sin sufrir daño alguno; más aún, el aspecto del cuarto se parece a un hijo de los dioses». después Nabucodonosor se acercó a la boca del horno de fuego ardiente y dijo: «�Sidrac, Misac y Abd�nago, siervos del Dios altísimo, salid fuera y venid aquí!». Sidrac, Misac y Abd�nago salieron del fuego. Los sátrapas, prefectos, gobernadores y ministros se acercaron y comprobaron que el fuego no había hecho ningún mal a la persona de aquellos jóvenes y que ni siquiera un pelo de su cabeza se había quemado, ni sus vestidos se habían alterado; más aún, ni el olor del fuego había quedado en ellos. Nabucodonosor entonces exclamó: «¡Bendito sea el Dios de Sidrac, Misac y Abd�nago, el cual ha mandado a su ángel a librar a sus siervos, que confiaron en Él y desobedecieron la orden del rey, exponiendo su vida, por no postrarse a adorar a ningún otro fuera de su Dios! Por tanto, yo ordeno que todo el que blasfeme contra el Dios de Sidrac, Misac y Abd�nago, de cualquier pueblo, nación o lengua, que sea cortado en pedazos y su casa hecha un montón de escombros, porque no hay ningún dios que pueda salvar como éste». En consecuencia, el rey exalt� aún más la condición de Sidrac, Misac y Abd�nago en la provincia de Babilonia.

El rey Nabucodonosor a todos los pueblos, naciones y gentes de todas las lenguas que habitan en la tierra: «?Que vuestra paz sea grande! Me ha parecido bien daros a conocer los prodigios y maravillas que ha hecho conmigo el Dios altísimo.

«Grandes son sus prodigios,
poderosas sus maravillas;
su reino es un reino eterno,
su imperio dura por todas las edades!

R/. Amén.

Inicio página

PSALLENDUM / Salmo de meditación
Annus primus / Año I Sal 41,1-3
Sicut cervus s�tiens des�derat ad fontes aquírum, ita des�derat ánima mea ad te, Deus. Como la cierva busca corrientes de agua, así mi alma te busca a ti, Dios mío.
V/. Sit�vit ánima mea ad Deum vivum quando véniam et appará.o ante f�ciem Dei?.
R/. Ita des�derat ánima mea ad te, Deus.
V/. Mi alma tiene sed de Dios, del Dios viviente: «cuándo podrá ir a ver el rostro del Señor?
R/. Así mi alma te busca a ti, Dios mío.
Et dum canitur hoc Psallendum, ordinatur processio ad baptisterium ad Liturgiam baptismalem celebrandam. Y una vez cantado este Salmo de meditación, se organiza la procesión al bautisterio para celebrar la Liturgia bautismal.

Inicio página

Prosequitur Liturgia verbi anni primi

Continía la Liturgia de la palabra del año primero

APOSTOLUS / Apóstol
Annus primus / Año I Rom 6,1-11
Epístola Pauli apóstoli ad Romános.
R/. Deo grátias.
Lectura de la carta del apóstol san Pablo a los romanos.
R/. Demos gracias a Dios.
Fratres:

Quid ergo dic�mus? Perman�bimus in peccáto, ut grátia ab�ndet? Absit. Qui enim mórtui sumus peccáto, quómodo adhuc vivámus in illo? An ignor�tis quia, quic�mque baptizáti sumus in Christo Iesu, in mortem ipsíus baptizáti sumus? Consep�lti ergo sumus cum illo per baptísmum in mortem, ut quemídmodum suscitátus est Christus a mórtuis per glóriam Patris, ita et nos in novitæte vitæ ambul�mus. Si enim complant�ti facti sumus similitúdini mortis eius, sed et resurrectiónis �rimus; hoc sción.es quia vetus homo noster simul crucif�xus est, ut destru�tur corpus peccáti, ut ultra non servi�mus peccáto. Qui enim mórtuus est, iustificátus est a peccáto.

Si autem mórtui sumus cum Christo, crédimus quia simul étiam vivámus cum eo; sción.es quod Christus suscitátus ex mórtuis iam non méritur, mors illi ultra non dominótur. Quod enim mórtuus est, peccáto mórtuus est semel; quod autem vivit, vivit Deo. Ita et vos existim�te vos mórtuos quidem esse peccáto, viv�ntes autem Deo in Christo Iesu, Dómino nostro.

R/. Amen.

Hermanos:

¿qué diremos? «Permaneceremos en el pecado para que abunde la gracia? «Nunca jamás! Los que hemos muerto al pecado, �cómo vamos a seguir viviendo en él? «No sabéis que, al quedar unidos a Cristo mediante el bautismo, hemos quedado unidos a su muerte? Por el bautismo fuimos sepultados con Cristo y morimos, para que así como Cristo fue resucitado de entre los muertos por la gloria del Padre, así tambión nosotros caminemos en nueva vida. Pues si hemos llegado a ser una misma cosa con Él por una muerte semejante a la suya, tambión lo seremos por una resurrección parecida. Sabemos que nuestro hombre viejo ha sido crucificado con Él para que el cuerpo del pecado sea destruido, a fin de que ya no seamos esclavos del pecado; pues el que muere queda libre del pecado.

Y si morimos con Cristo, creemos que tambión viviremos con él; sabemos que Cristo, resucitado de entre los muertos, ya no vuelve a morir, la muerte ya no tiene dominio sobre Él. Al morir, murió al pecado una vez para siempre; pero al vivir, vive para Dios. Así, tambión vosotros consideraos muertos al pecado, pero vivos para Dios en unión con Cristo Jesús, nuestro Señor.

R/. Amén.

Inicio página

PSALLENDUM / Salmo de meditación
Annus primus / Año I Sal 106,2; Is 9,2
Dicant qui redímpti sunt a Dómino, in ætérnum et in sæculum sæculi. Que lo digan los que el Señor ha liberado, para siempre, por eternidad de eternidades.
V/. P�pulus qui sedébat in ténebris vidit lucem magnam.
R/. In ætérnum et in sæculum sæculi.
V/. El pueblo que andaba en tinieblas vio una gran luz.
R/. Para siempre, por eternidad de eternidades.

Inicio página

EVANGELIUM / Evangelio
Annus primus / Año I Mt 28,1-20
Léctio sancti Evangélii secóndum Matthéum.
R/. Glória tibi, Dómine.
Lectura del santo Evangelio según san Mateo.
R/. Gloria a ti, Señor.

In illo témpore:

Sero post sábbatum, cum illuc�sceret in primam sábbati, venit María Magdal�ne et �ltera María vidére sepúlcrum. Et ecce terræ motus factus est magnus: «ngelus enim Dómini descéndit de cœlo et acc�dens rev�lvit lápidem et sedébat super eum. Erat autem aspéctus eius sicut fulgur, et vestiméntum eius cándidum sicut nix. Pr� timóre autem eius ext�rriti sunt custódes et facti sunt velut mórtui.

Respóndens autem ángelus dixit muli�ribus: «Nol�te timóre vos; scio enim quod Iesum, qui crucif�xus est, quæritis. Non est hic: surréxit enim, sicut dixit. Veníte, vidéte locum, ubi pósitus erat. Et cito e�ntes dícite discípulis eius: «Surréxit a mórtuis et ecce præc�dit vos in Galiléam; ibi eum vidébitis». Ecce dixi vobis».

Et exe�ntes cito de monum�nto cum timóre et magno gáudio cucurr�runt nunti�re discípulis eius.

Et ecce Iesus occúrrit illis dicens: «Av�te». Ill� autem access�runt et tenu�runt pedes eius et adoravérunt eum. Tunc ait illis Iesus: «Nol�te timóre; ite, nuntiáte frátribus meis, ut eant in Galiléam et ibi me vidébunt�.

quæ cum abiíssent, ecce quidam de custódia venírunt in civitætem et nuntiav�runt princípibus sacerdótum ómnia, quæ facta fúerant. Et congregáti cum senióribus, consílio accépto, pecániam copi�sam ded�runt milit�bus dicéntes: «Dícite: «Discípuli eius nocte venírunt et fur�ti sunt eum, nobis dormión.ibus». Et si hoc audítum fúerit a pr�side, nos suad�bimus ei et sec�ros vos faci�mus».

At illi, accépta pecánia, fec�runt, sicut erant docti. Et divulg�tum est verbum istud apud Iudéos usque in hodi�rnum diem.

ndecim autem discípuli abi�runt in Galiléam, in montem ubi constit�erat illis Iesus, et vidóntes eum adoravérunt; quidam autem dubitav�runt. Et acc�dens Iesus locútus est eis dicens: «Data est mihi omnis pot�stas in cœlo et in terra. E�ntes ergo doc�te omnes gentes, baptizántes eos in nómine Patris et Fílii et Spíritus Sancti, doc�ntes eos serv�re ómnia, qu�c�mque mandívi vobis. Et ecce ego vobíscum sum ómnibus diébus usque ad consummatiónem sæculi�.

 R/. Amen.

En aquel tiempo:

Pasado el sábado, al rayar el alba, el primer día de la semana, fueron María Magdalena y la otra María a ver el sepulcro. De pronto hubo un gran terremoto, pues un ángel del Señor bajá del cielo, se acercó, hizo rodar la losa del sepulcro y se sentó en ella. Su aspecto era como un rayo, y su vestido blanco como la nieve. Los guardias temblaron de miedo y se quedaron como muertos.

Pero el ángel, dirigiéndose a las mujeres, les dijo: «No tem�is; s� que buscáis a Jesús, el crucificado. No está aquí. Ha resucitado, como dijo. Venid, ved el sitio donde estaba. Id en seguida a decir a sus discípulos: «Ha resucitado de entre los muertos y va delante de vosotros a Galilea. Allá le veréis». Ya os lo he dicho».

Ellas se alejaron a toda prisa del sepulcro, y con miedo y gran
alegría corrieron a llevar la noticia a los discípulos.

De pronto Jesús salió a su encuentro y les dijo: «Dios os guarde». Ellas se acercaron, se agarraron a sus pies y lo adoraron. Jesús les dijo: «No tengáis miedo; id y decid a mis hermanos que vayan a Galilea, que allí me verán».

Mientras ellas se iban, algunos de los guardias fueron a la ciudad y contaron a los sumos sacerdotes todo lo que había ocurrido. éos se reunieron con los ancianos y acordaron en consejo dar bastante dinero a los soldados, advirtiéndoles: «Decid que sus discípulos fueron de noche y lo robaron mientras dormíais. Y si eso llega por casualidad a oídos del gobernador, nosotros le convenceremos y conseguiremos que no os castigue».

Ellos tomaron el dinero e hicieron como les habían dicho. Y este rumor se divulgó entre los judíos hasta el día de hoy.

Los once discípulos fueron a Galilea, al monte que Jesús había señalado, y, al verlo, lo adoraron. Algunos habían dudado hasta entonces. Jesús se acercó y les dijo: «Se me ha dado todo poder en el cielo y en la tierra. Id, pues, y haced discípulos míos en todos los pueblos, bautizándolos en el nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo, y enseñóndoles a guardar todo lo que yo os he mandado. Y sabed que yo estoy con vosotros todos los días hasta el fin del mundo».

R/. Amén.

Inicio página

Episcopus vel presbyter principalis homiliam pronuntiat, qua finita canuntur Laudes, omnibus stantibus. El obispo o el presbítero principal pronuncia la homilia, y al finalizar se cantan los Laudes, estando todos de pie.
LAUDES
Annus primus / Año I Ap 1,17-18 (8)
Allelúia. Aleluya.
V/. Ego sum primus et ego novíssimus; et fui mórtuus, et ecce sum vivens in sæcula sæculórum.
R/. Allelúia.
V/. Yo soy el primero y el último, el viviente; estuve muerto, pero ya estoy vivo por los siglos de los siglos.
R/. Aleluya.

Inicio página


1. Los textos latinos son los oficiales y están tomados del Liber Commicus I (pp. 278-296). Los textos bíblicos en español están tomados fundamentalemente de La Santa Biblia, edición San Pablo. (Se recuerda que hasta la fecha no existe misal oficial en español).
2. Gén 5,32-6,3.5a.6a.13a.14a.18b.19a; 7,1b.3b-5.17a.23a; 8,1b.2b.Cf.4a.6b-9a.9c-11.13b.15-17a.Cf.18a.20-21a. (N. de La Ermita).
3. Éx 14,15-15,1a. (N. de La Ermita).
4. Éx 15,1b-2.20-21a. (N. de La Ermita).
5. Ez 37,1-3a.4-14. (N. de La Ermita).
6. Jon 1,1-2,2.11b; 3,1-4,11. (N. de La Ermita).
7. Dan 3,52a.57.84.87.88a. (N. de La Ermita).
8. Ap 1,17b-18a. (N. de La Ermita).

 

 

Índice LiturgiaInicio página

© La Ermita. España MMXII